A la cinquena. No una, ni dos, ni tres, ni quatre... Cinc! Cinc! Cinc voltes, durant l’últim lustre, han arribat a incloure en l’ordre del dia del Ple de l’Ajuntament d’Alacant la discussió d’una declaració institucional per a demanar a les Corts Valencianes que modifiquen la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i declaren la ciutat d’Alacant municipi castellanoparlant. I a la cinquena, l’Ajuntament alacantí, governat pel PP amb Vox com a soci necessari, ha aconseguit aquest dijous aprovar, per fi —després de quatre temptatives fallides— l’aberrant, demencial, absurda, inútil, vergonyant i indigníssima proposta d’apostatar de la llengua pròpia de la ciutat, en un gest que per sempre mai més percaçarà els seus protagonistes amb la més absoluta de les ignomínies. 

A pesar de la polseguera mediàtica i de les passions enconades que la referida declaració ha desfermat, crec que cal emmarcar sòbriament i en el degut context legal i històric la maniobra política que acaba de perpetrar l’alcalde Barcala a instàncies dels seus aliats de Vox per a comprendre les dimensions hipertròfiques de la barbaritat comesa. En aquest sentit, convé recordar que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (la LUEV, popularment coneguda com la Llei d’Alacant, per tal com va ser aprovada precisament a la ciutat d’Alacant el 23 de novembre de 1983) establia una diferenciació legal entre municipis valencianoparlants i municipis castellanoparlants als efectes de poder regular drets i obligacions diferents segons el cas. D’aquesta manera, en l’article 35 la LUEV s’enumeren els 395 municipis on el valencià s’ha conservat històricament davall de l’encapçalament següent: "Als efectes regulats per aquesta Llei i atenent a criteris històrics, es declaren termes municipals de predomini lingüístic valencià els següents". I, tot seguit, en l’article 36, s’apunten un darrere de l’altre els 147 municipis castellanoparlants davall d’un epígraf paral·lel al de l’article 35: "Als efectes regulats per la present Llei són declarats termes municipals de predomini lingüístic castellà, els següents", etc.

És una evidència que els redactors d’aquella històrica Llei d’Alacant van cometre un abús flagrant del llenguatge quan van elegir les fórmules respectives de "termes municipals de predomini lingüístic valencià" i "termes municipals de predomini lingüístic castellà" per a referir-se, simplement —les llistes respectives ho delaten—, als municipis on el valencià és viu, i als municipis on no. Perquè, si bé es mira, la realitat trista i inapel·lable és que el predomini lingüístic del castellà respecte del valencià era i és evidentíssimament aclaparador al llarg i a l’ample de tot el territori valencià. Caldria ser molt hipòcrita, molt cínic o molt pervers per a no admetre que, sociolingüísticament parlant, el predomini de l’ús del castellà respecte del de la llengua pròpia és generalitzat: a Torrevella, Benferri, Almoradí i Oriola, sí, però també a Alacant, Elx, Castelló i València; i a Altea, Oliva, Benissa, Vinaròs, Benicarló... Tant que és una qüestió d’autèntica emergència lingüística —per dir-ho a la manera de la mateixa LUEV— atorgar "protecció i respecte especials a la recuperació del valencià".

No. Parlar de "termes municipals de predomini lingüístic valencià" i de "termes municipals de predomini lingüístic castellà" no va ser un gran encert terminològic dels redactors de la LUEV. No obstant això, la bona fe del conjunt de la ciutadania valenciana va prevaler per damunt de la literalitat de les expressions emprades en aquells famosos articles 35 i 36 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià. S’entenia —perquè així venia també recollit en el mateix redactat de la llei— que això del "predomini lingüístic valencià" i el "predomini lingüístic castellà" era, de manera molt puntual i concreta, "als efectes regulats per la present Llei". I d’altra banda, es preveia que la classificació entre els municipis d’un article (el 35) i de l’altre (el 36) s’havia fet "atenent a criteris històrics". Al marge de les denominacions, aquell va ser, sens dubte, un dels aspectes —en substància— més controvertits de la Llei d’Alacant: l’establiment d’una discriminació territorial en relació amb els drets lingüístics de la ciutadania. Hi ha qui considera que allò va ser una vertadera pífia històrica: una mena de pecat original que ens ha condemnat a viure l’aventura de la democràcia, de l’autonomisme, de la cultura i de la llengua amb una mena de doble velocitat disruptiva i enutjosa que dificulta la igualat d’oportunitats de totes les valencianes i valencians i el ple encaix de les 147 poblacions enumerades en l’article 36 en el conjunt del país. Però aquesta no és ara la qüestió. La qüestió és que, amb el pretext que la ciutat d’Alacant és evident que ara com ara no disposa d’un terme municipal "de predomini lingüístic valencià" (com cap altre municipi valencià no en disposa, en realitat!), Vox ha forçat al PP a aprovar, a canvi del seu suport al Pla Económic Financer (PEF), una declaració institucional per a demanar la modificació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià amb la finalitat que Alacant conste com a municipi no valencianoparlant —obviant i desafiant, amb tota la barra del món, els "criteris històrics" a què la mateixa Llei apel·la.

"I tot això per a què?", és la pregunta que la gent de bé lògicament s’hauria de plantejar. "Per a esguerrar la baralla del joc de la convivència, i del consens, i del trellat, i de l’amor a les paraules", n’és l’única resposta possible. La que instintivament em ve al cap, si més no. Perquè aquesta és una realitat que ningú no hauria de perdre de vista: com a moviment polític totalitarista, populista i neofeixistoide, allà on tinga representació, Vox provarà de minar sempre que podrà les bases de la democràcia: dispararà contra els principis fonamentals del progrés, de la justícia social, de la igualtat d’oportunitats, de la prosperitat, de l’equitat, dels drets socials i del respecte a la diversitat. Sí, sí, sí. D’acord. Però... I el PP? És conscient el PP que prostituint a Vox la dignitat de la ciutat d’Alacant —prostituint la cultura, la història, la llengua i la identitat de la mateixa ciutat que governa— està també prostituint la imatge i la dignitat del seu propi partit? Altrament formulat: podrà suportar el Partit Popular, sense descosir-se per tots els cantons, aquesta prova atroç del sotmetiment humiliant —patèticament genuflex!— de Barcala i companyia als designis de Vox? Pot un partit polític mínimament digne governar impunement una qualsevol institució democràtica —un ajuntament, la Generalitat o el Govern de l’Estat— des de la indignitat absoluta que li infringeix el sotmetiment xantatgista d’una organització essencialment obstinada, intolerant, sectària, fanatitzant, batussera, bel·licorosa i antidemocràtica com Vox? Com pot la bona gent del PP —i val a dir que en conec moltíssima!— engolir-se impunement un dia darrere de l’altre tantes i tants dosis d’indecència acatant les directrius rebentadores de Vox? Suportaran "fins a l’infinit i més enllà" els militants, simpatitzants i votants del PP que cada volta que es presenta l’ocasió els seus líders prioritzen l’interés conjuntural i els privilegis de les poltrones que ocupen al mínim de moralitat, integritat, coherència i decòrum que caldria esperar d’un representant polític? 

Cinc voltes, cinc. Cinc voltes ha portat el senyor Barcala al Ple de l’Ajuntament d’Alacant, instat pels seus socis de Vox, la vergonyant proposta de modificació de la consideració d’Alacant com a ciutat dignament valencianoparlant "atenent a criteris històrics". Fins que despús-ahir, per fi, la declaració en qüestió va ser aprovada amb els vots pactats entre PP i Vox. "Tú te cargas lo del valenciano y yo te apruebo el Plan Económico Finaciero". Tot un exemple en relació amb la disjuntiva de moda: "Màfia o democràcia". Buf... "I ara què", podríem preguntar-nos. "I ara res", és la senzilla resposta que l’assumpte mereix. Perquè l’adscripció lingüística dels municipis als efectes de la LUEV no és, en absolut, una competència municipal. És part de la gran estafa de tot plegat: que les competències per a la reforma d’una llei com la LUEV —per cert: l’única llei de consens de què ens hem dotat les valencianes i els valencians en matèria educativa, administrativa i lingüística en prop de cinquanta anys de democràcia!— no són, com és lògic, de cap Ajuntament concret, sinó, òbviament, de les Corts Valencianes: del conjunt de la sobirania autonòmica valenciana. 

"Vols dir que és paper mullat, tot això que van aprovar dijous a l’Ajuntament d’Alacant contra la valencianitat d’Alacant?", em pregunten. I m’ix de l’ànima aquesta resposta: "Exactament com si hagueren aprovat una declaració institucional per a incloure les teories terraplanistes en el currículum del Batxillerat o en els exàmens de la PAU. O com si hagueren aprovat una declaració per a demanar que es puga tornar a fumar dins de les aules escolars, dins dels cines, dins dels restaurants o dins dels hospitals. O com si hagueren volgut votar —jo què sé!— que es pot conduir borratxo amb taxes d’alcohol en sang superiors als cinc o sis grams per litre; o que les xiquetes, per ser xiquetes, no tenen dret d’anar a escola; o que les dones, per ser dones, no es podran matricular d’ara endavant en la Universitat i no podran obrir-se un compte bancari sense l’autorització del marit... Són tot casos en què, per sort, la competència no és municipal. I no depén de l’eventual eixelebrament d’una colla de regidors insensibles, desidiosos o perversos".

Com deu ser la cosa que fins i tot el president Carlos Mazón, ahir mateix, va voler valorar davant dels mitjans de comunicació que la declaració del Ple de l’Ajuntament d’Alacant no passa de ser una "iniciativa d’autonomia municipal" que "respecta però que no entrarà a valorar". "Aquestes propostes que es fan poden tenir més o menys interés per a la reflexió o no", va venir a dir. "Sense un estudi real, un estudi tècnic, sociològic, lingüístic actualitzat, la Generalitat no té molt a dir en aquest sentit". "Hi ha una llei: es compleix la llei", va provar de concloure. I, en aquest últim sentit, els solcs que les circumstàncies li han anat esculpit en el rostre demacrat durant els últims mesos són —diria— més eloqüents que les pròpies paraules per donar a entendre que la Generalitat no obrirà ara la caixa dels trons de carregar-se, també, a la salut de Vox, i en duríssima erosió pròpia, el consens fins ara existent al voltant de la Llei d’Alacant.

Cinc. Cinc voltes ha demanat PP-Vox la reclassificació de la ciutat d’Alacant com a municipi lingüístic exclusivament castellà: el 30 de gener de 2020, el 30 de desembre de 2020 i el 27 de gener de 2022 la proposta voxista va ser rebutjada per no reunir els vots suficients; el 27 de setembre de 2023, en canvi, la proposta senzillament va ser retirada a última hora; i ara, per fi, el 26 de juny de 2025 (una data que quedarà gravada per a la història més vergonyant de la ciutat) el PP-Vox l’ha treta endavant, a pesar que —em consta— l’alcalde Barcala havia rebut una allau de sol·licituds dissuasòries per part de les persones i les entitats intel·lectualment més prestigioses d’Alacant i del conjunt de la societat valenciana, amb arguments tan elementals com els següents: "Que la proposta de declaració institucional d’incloure Alacant en la zona de predomini lingüístic castellà no es correspon amb la realitat sociolingüística, històrica i cultural de la ciutat, i significa un intent d’anul·lació i de silenciament d’una part important de la població de la ciutat", que "no té cap justificació voler privar la ciutat d’una riquesa cultural i d’un signe d’identitat propi i que, a més, la identifica en el conjunt de poblacions que l’envolten i de les quals ara mateix és cap provincial" o que "una societat plurilingüe respecta tots els seus parlants i una societat democràtica respecta les minories; és, per tant, molt senzill entendre que s’ha de respectar una de les llengües oficials d’aquest municipi", etc. Eren, tots, arguments de trellat que convergien a vindicar que la llengua d’un poble hauria de ser sagrada, i que un polític que no sap comprendre la importància vital de l’amor a les paraules no mereix la confiança dels seus conciutadans.

Tant és així, que potser és arribada l’hora que algú comence a plantejar al PP d’Alacant, després de les cinc temptatives d’aprovar una declaració sobre un tema en què no té en realitat ni la més mínima competència, què dimonis ha fet per la ciutat, fins ara, al marge d’embolicar la troca a les ordres de Vox, i quin projecte de ciutat té al marge de tot aquest confusionisme esperpèntic sempre a l’ombra —i al dictat— dels quatre regidors de Vox. Perquè, mentre prostitueixen la llengua, la cultura, la història i la dignitat de la ciutat... S’han preocupat mai —posem per cas— de fer un gran parc central on ara hi ha les vies del tren? Han mogut mai cap dit per soterrar l’Estació i convertir-la en una estació d’intercanvi, amb el benefici de guanyar milers de metres quadrats per al gran pulmó verd que la ciutat necessita? S’han plantejat mai si això del 'Metro d’Alacant' podria ser alguna cosa més que la clàssica broma periodística del dia dels Sants Innocents? Han pogut avançat d’alguna manera en l’Ajuntament —ni que siga un pas de puça— en la necessària connexió ferroviària entre la ciutat i l’aeroport? I amb Benidorm? Quin circuit literari —quins referents, quines editorials, quines plataformes— han contribuït a crear? Quina indústria artística, cinematogràfica o audiovisual han impulsat a la ciutat? No tenen vergonya que les infraestructures de la Diputació —MARQ, Gil-Albert, MUBAG, ADDA, etc.— eclipsen de manera flagrant la política municipal i delaten dia a dia la pràctica inexistència d’iniciatives locals en matèria cultural? Quin projectes i quines sinergies comparteix l’Ajuntament d’Alacant amb els altres municipis de l’Alacantí? Quina connexió ha propiciat entre la ciutat i les comarques veïnes de la seua àrea d’influència? I amb Elx? Han sabut imaginar mai una reinvenció integral de la ciutat a la manera d’altres ciutats actualment envejables com Barcelona, Madrid, Bilbao, Màlaga o València? Han servat mai la il·lusió de projectes com —què diré jo ara— la construcció d’un eix cultural al cor de la ciutat aprofitant l’antic Cine Ideal i fent-lo dialogar amb el Teatre Principal? Tenen en realitat cap projecte de futur que vaja més enllà de l’ocupació de les cadiretes del poder als nobles despatxos de la Casa Consistorial? De veritat que no tenen res millor a fer al Consistori, els quatre regidors de Vox i els seus col·legues submisos del PP, que debatre fins a cinc voltes —cinc!— aquesta qüestió de si la terra és plana o no és plana, fins a aconseguir declarar que sí, que la terra és efectivament plana, "i que xinxa marrinxa"?

Despús-anit, després d’una presentació de llibre a Altea, vaig confessar a un amic que soc un covard, i que per això mai no m’havia atrevit a fer un article explicant que el senyor José Luis Ábalos Meco mai no m’havia inspirat confiança. Mai. I que molt abans de tot el que ara ha transcendit, jo ja tenia enormes reserves sobre la seua figura política. "Mira: un senyor que s’erigeix com a secretari general del PSPV-PSOE sense haver demostrat mai la més mínima sensibilitat per aprendre la llengua del poble a què suposadament vol servir des de les institucions públiques em sembla que no pot ser de fiar", li vaig dir a cau d’orella, com qui revela un pecat inconfessable. "Diria que això és una prova de foc, entre la classe política: l’amor a les paraules. Perquè qui no comprén —i no practica— l’amor a les paraules mai no sabrà entendre el veritable sentit de la civilitat. Qui és desconsiderat amb la llengua no dubtarà a desdenyar igualment la cultura, la història, la diversitat, la personalitat, el respecte, l’honestedat i la vida".

"Publica-ho, home! Publica-ho!", m’anima l’amic. "Dissabte ho hauries de publicar, això". I encara que siga tard, i malament, i per la porta de darrere, i publicat queda: "En política com en la vida, qui no comprén, i no comparteix, i no respecta, i mai no practica l’amor a les paraules és que no és de fiar".

Aquest és, precisament —em pense—, el mal de què hem de morir: que massa sovint ens governen persones que no són de fiar. I això comporta el perill d’acabar conjuntament, com a societat, per sempre mai més, a la més absoluta de les ignomínies.