«Enric és un amor d’home», escric per WhatsApp a l’amic Josep Escolano, despús-ahir,  dijous, de vesprada, mentre intercanviem impressions i fotos després d’un dia farcit d’emocions. Havíem acabat de celebrar la jubilació imminent del professor Enric Balaguer, amb la seua última classe en la Universitat, de matí, i un bon dinar agermanat en un restaurant proper al Campus, un poc més tard. I quan revise la frase abans d’enviar-la, pare esment que, a pesar d’haver-la escrit d’esma, no és sinó una pura veritat: «Enric és un amor d’home». Fet i fet, és una de les persones més admirables i estimables —més efectivament admirades i estimades— que he conegut mai en la vida. Per això, la sala d’actes de l’edifici Germà Bernàcer es va omplir com un ou amb alumnes, col·legues i amistats diverses d’Enric arribades d’ací i d’allà: per retre amb la seua presència un homenatge implícit a la generositat del seu mestratge; i, sobretot, per fruir de l’última classe d’Enric com a professor de la Universitat d’Alacant després de (es diu fàcil!) quaranta-i-tants anys de docència. Fins i tot un pardal teuladí es va enfilar a l’interior de la sala, i anava volant d’ací cap allà i d’allà cap ací, sobre el públic i sobre l’escenari, feliçment, bucòlicament, com si també ell estiguera interessat en el discurs d’Enric —que feia així tot l’efecte de ser una mena de sant Francesc postmodern; seré, impertorbable, espiritual, harmònic amb les criatures de la natura.

El cas és que la roda fortuna va voler que l’última lliçó d’Enric fora en l’assignatura «Literatura Catalana, Cultura i Art» i, d’aquesta manera, els assistents vam poder xalar bocabadats durant més d’una hora amb les ameníssimes explicacions que Enric hi va anar teixit a propòsit del fèrtil diàleg entre l’art i la literatura contemporània. I era senzillament espectacular seguir el seu fil seu argumental a propòsit de les influències recíproques que s’havien produït entre les obres d’art de diferents èpoques i estils que Enric anava projectant en la gran pantalla de la sala, i els projectes literaris d’una bona colla d’autores i autors en llibres que el professor Balaguer també anava comentant i viviseccionant agradívolament.

Però el plaer del coneixement parat a taula en aquesta última classe del professor Enric Balaguer —tots els qui hem tingut la sort de tractar-lo sabem que, amb els anys, Enric ha esdevingut un comunicador excepcional, amb una feliç capacitat de seducció en tot allò que bonhomiosament explica— encara va tenir, com a colofó, després del saborós i incitant viatge proposat per quadres, escultures, períodes històrics, moviments estètics, personatges, llibres i vides («són incomptables els exemples de com ens nodrim en la literatura des d’una línia artística, i de com la literatura també ha nodrit propostes estètiques en la història de l’art», venia a concloure), una última lliçó que difícilment oblidarem ningú dels presents. La va anar preparant amb comentaris que a poc a poc anaven transcendint l’estricta erudició de les obres artístiques i literàries comentades. «L’art fa relacionar el pensament amb les emocions», anava explicant. «L’experiència de la raó s’edifica sobre l’experiència emocional, i totes dues tenen com a base el cos» deixava caure, a continuació. «Jo he tingut una educació cartesiana que separava el cos i la ment, i la ment i les emocions. I moltes vegades, davant d’un text literari o d’una obra d’art, quan n’expressàvem els sentiments, se’ns acusava: “Això és un comentari subjectiu! I el comentari de text l’has de fer objectiu.”» Però tot seguit el professor Balaguer reivindicava, a la manera d’una revelació important: «Això és una barbaritat!»

I aclaria, en aquest sentit: «Des dels anys noranta hi ha estudis que demostren que les nostres accions racionals s’alimenten de l’emotivitat: de tot allò que l’emotivitat, com una brúixola, ens indica sobre el que hem de fer o hem de deixar de fer. I, en últim terme, tot passa pel cos: i passa pels sentits i passa per les emocions. Quan mirem objectes d’art, hem de fer servir el nostre pensament integral. Si usem només la part racional, amb paraules abstractes i idees preconcebudes, tot deixant de costat la dimensió corporal i emocional, pensarem parcialment. En la mesura del possible —diria un fenomenòleg— les idees caldria oldre-les, tocar-les, mirar-les, escoltar-les, assaborir-les: convertir-les en una part de nosaltres. I l’art pot servir, pot incitar a fer això...  Encara que siga una utopia.»

Tinc per a mi que Enric Balaguer hauria pogut acabar així, just en aquest punt àlgid, la seua última i simbòlica classe universitària. L’aplaudiment hauria estat unànime, efusiu, absolut. Incondicional. Però no. Va voler oferir-nos, encara —ja dic— un colofó preciós, de memòria indeleble: d’aquells que es podrien emmarcar per a la posteritat d’una Facultat com la de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant que ara complirà cinquanta anys. «També voldria dir diverses coses, ja fora del tema de “Pîntura i literatura”», va prosseguir. «Tot està interconnectat. I al llarg de les meues classes he insistit molt que estem dins d’uns estudis d’humanitats i que, en aquests estudis, no tot poden ser informacions i erudicions: també hi ha d’haver uns valors i uns compromisos cívic i humans. I crec que, en el moment que vivim, en què estem veritablement amenaçats per un ressorgiment dels feixismes —que ixen com bolets per llocs diversos i de moltes maneres!—, davant d’una espècie de barbaritat contínua, i de fanatisme, i de manipulació, i de banalitat, i de paraules buides, tots els qui estem en les humanitats tenim l’obligació de lluitar contra això. Estem necessitats de treballar per una societat que tinga llibertat; una llibertat que costa guanyar-la cada dia. I això també forma part de la nostra vocació, forma part de les humanitats. Estimar una llengua com la nostra és estimar (o ens ha de portar a estimar) la diversitat: la diversitat de llengües i de cultures, la diversitat del planeta. I ens ha de portar a reforçar la igualtat, i a practicar la solidaritat, i a defensar la llibertat i tota una sèrie de valors que hi estan implicats. Perquè tot està relacionat. I totes les coses porten les unes a les altres. I la totalitat —contradiré ara el títol d’un dels meus llibres— és possible.»

Enric es referia, òbviament, al títol de La totalitat impossible (2016), un assaig sobre la fragmentació en la quotidianitat del nostre present laboral, social, familiar, artístic, psicològic... Però això no importava. Perquè el públic expectant, definitivament disposat a l’emoció, anhelava el remat d’aquella última lliçó d’Enric. I Enric, una mica trasbalsat pel valor simbòlic d’aquell precís instant, va pronunciar les seues últimes paraules com a docent de la Universitat d’Alacant: «Bé... Fa uns anys, en una de les assignatures que impartia, vam estar discutint sobre la felicitat: què era la felicitat, què donava la felicitat. Vam desdenyar el terme felicitat perquè no ens agradava. Estava massa manipulat. Recorde que va eixir també el terme plenitud, però tampoc no ens agradava, perquè tenia connotacions kumbaià. I al final ens vam quedar amb el terme benestar. I el resum del benestar, segons la majoria de la classe, era que necessitava de l’entusiasme, i també de l’esforç físic i l’esforç mental. Vull dir amb això que la felicitat, en definitiva (utilitzant ara la paraula que aquell dia ens vam autoprohibir) no s’aconsegueix per un art de màgia o perquè ve l’Esperit Sant i la porta, sinó que s’aconsegueix amb esforç físic i amb esforç mental: esforç físic, perquè el cos és receptor dels sentits, els instints i les emocions; i esforç mental en relació amb la curiositat i la humana necessitat de pensar.»

Després d’un breu silenci, Enric es va escombrar la gola i hi va concloure: «Acabe desitjant-vos a totes i tots que tingueu molt de benestar. Als alumnes, que acabeu d’estudiar una cosa tan bonica com la Filologia Catalana; que tingueu una Universitat que us marque, que us deixe senyal: que és el que a mi m’ha deixat... Gràcies, companyes, companys. Perquè si he tingut tot el que he tingut ha estat gràcies a vosaltres.»

L’aplaudiment va ser instantani, espontani, sincer, sentit, calorós, expressiu, efervescent. Redó. I de cua d’ull vaig poder constatar que els lacrimals de no pocs col·legues de la Universitat en delataven l’emoció en els rostres. Jo mateix, amb els ulls humits, vaig pensar en un abscés d’exaltació: «Hi ha gent que l’haurien de jubilar als quaranta anys, però, en canvi, persones com Enric no s’haurien de jubilar mai...»

La mateixa idea em va tornar al cap quan, després del dinar amical que vam compartir amb Enric en un restaurant pròxim al Campus, es va habilitar un micro obert, on els col·legues i les amistats d’Enric podien fer parlaments o elegir qualsevol dels seus llibres i llegir-ne espontàniament un fragment. Entre totes les lectures que s’hi van oferir, em va commoure d’una manera especialment poderosa la que va seleccionar la companya Marinela Garcia. Era un fragment del dierari d’Enric La casa que vull (2009), en què Enric hi recontava, davall de l’epígraf «Això era...», un relat que havia sentit en una conferència al mestre zen Dakuso Villalba, i que en la versió reportada per Balaguer —no ho recordava— diu literalment així:

«Temps era temps, un jove rei, desitjós d’assolir la saviesa de la vida va enviar tres buscadors —tres grans erudits— pel món a la seua recerca. Havien d’indagar-la i fer-ne, després, una síntesi. Quan tornaren els savis, els resultats de la recerca foren uns quants milers de llibres. El rei, amb una cinquantena d’anys, no tenia prou temps per a llegir-los i els va demanar que en feren més síntesis. Els savis es varen reunir i, després de discutir els objectius, varen fer la faena. El fruit foren cent llibres. Però el rei ara ja tenia seixanta anys i posar-se a llegir cent llibres a la seua edat ocupava molt de temps. Per això els va demanar que ho resumiren més encara. Al cap del temps, li portaren al rei un llibre. El rei ja havia complit els vuitanta anys, estava malalt i quasi a punt de morir-se. Va agafar un dels savis i li va demanar que en fes un resum del resum. Llavors un savi va compendiar el llibre de la següent manera: “L’home ve al món, somnia i es mor.”»

Marinela, amb una veu suavíssima adobada d’afectes gran reserva, va reblar el clau de la seua intervenció, amb habilitat discursiva, i hi va desitjar de tot cor: «Molts somnis més, Enric, per a l’etapa jubilar que ara encetes.» Va ser tan bonic, aquell instant, que en el meu fur intern vaig sospesar que, després de tantes emocions compartides —«Enric fa bell tot allò que l’envolta»—, podia sentir-me immensament privilegiat pel fet de sentir i comprendre que, ben mirat, la lliçó última d’Enric Balaguer havia consistit, precisament, en això: a mostrar-nos i demostrar-nos que un dels camins més suggeridors de la felicitat, o de la plenitud, o del benestar humà (si no l’únic!) consisteix a somniar ajudant a somniar, estimulant els somnis de les persones del voltant. I diria que a això, precisament, s’ha dedicat Enric en els últims quaranta-i-tants anys de professor de Filologia en la Universitat d’Alacant: a l’alquímia de la paraula, a l’alquímia de la bellesa, a l’alquímia del coneixement, a l’alquímia de les emocions, a l’alquímia dels somnis. A l’alquímia de la vida. És, certament, la pura veritat: «Enric és un amor d’home.»