Aquest article s’hauria pogut titular, perfectament, «Contra l’acritud». Però fa temps que m’estime més formular les coses en positiu. Si puc triar, m’agrada més observar la vida pels seus cantons bonics, esperançadors, humans. I és així que, sempre que puc, preferisc parlar de «l’amor a les paraules» abans que no dels «assassins de les llengües». I que tendisc a substituir un parell de preguntes que últimament em sensibilitzen pels seus equivalents constructius: en comptes de coure’m jo mateix en el suc agre d’un possible «Qui ens ha robat la fantasia i per què?», preferisc envidar amb un encoratjador «Qui ens pot rescabalar, vivificar i restituir una fantasia que ens és pròpia, i per a què?».

N’anem sobrats, d’acritud. I precisament per això valia la pena esborrar el títol «Contra l’acritud» i apuntar-hi, substitutivament, «Millor amb un somriure». Perquè aquesta és, precisament, la reivindicació que m’agradaria fer: la d’uns usos i costums alternatius en la política: unes pràctiques i maneres que hi temptegen l’aventura de l’assertivitat, la proposivitat, l’amabilitat, la bonhomia, la il·lusió, l’empatia i l’esperança. Sí, sí, sí. Ja ho sé, que això que acabe d’apuntar pot sonar una mica cursi. D’acord: ho assumisc, si molt convé. Cadascú que ho formule o ho reformule de la manera que vulga. Però diria, en qualsevol cas, que el grau de crispació que s’està produint i reproduint en els discursos polítics (que permanentment ameren el clima de la convivència social per televisió, ràdio, premsa i xarxes socials) comença a ser carregós, importú, irrespirable.

No sé si vostés comparteixen amb mi aquesta sensació: la política cada dia sembla menys una ciència o art de l’organització, l’administració i la convivència —que és el que, per definició, hauria de ser— i s’identifica més amb la idea d’un espectacle matusser, groller, infecte. Fet i fet, tot plegat fa l’efecte d’un circ; un veritable circ de l’acritud: amb jocs malabars d’idees corrosives, pallassades gratuïtes ajustades al guió de l’acrimònia, equilibristes fent positures estratègiques sobre la corda de la maledicència, tigres i elefants decadents rugint i bramant amb boca torta, acròbates enfurismats retorcent-se adesiara en retòriques exasperants, trapezistes maldestres practicant salts de violència verbal sobre la xarxa protectora del «tot s’hi val per a difamar i denigrar l’enemic»... I la qüestió preocupant és que, si bé es mira, no es tracta d’un mal d’aquest o d’aquell altre partit polític, d’aquesta o d’aquella altra facció, escola o generació de professionals de la representació parlamentària. No. Sembla que és un fet endèmic, transversal, indiscriminat, absolutament generalitzat: totes i tots malparlen els uns dels altres. Com si malparlar amb vehemència —vessar iracundament acideses biliars a tort i dret— fora l’ocupació central, natural i bàsica de l’activitat política...

I no. Perquè la despenalització, l’assumpció i la normalització de l’espectacle de l’odi prompte o tard acaba generant odi autèntic: vertader odi. I una societat instal·lada en l’odi —o en la crispació permanent, si més no—  al final acaba prenent mal. Algú hauria de parar aquesta inèrcia de desqualificacions permanents en què sembla que s’ha instal·lat la política. Hauríem de reivindicar i demanar unes altres formes de la confrontació dialèctica, de guant blanc: amb belles paraules, bells propòsits, belles maneres, belles idees, bells objectius i bells projectes. Que n’hagem perdut el costum no vol dir que no siga possible una política alternativa en clau propositiva, constructiva, creativa, positivista, alegre i empàtica: una política que, senzillament, apostara pel bon rotllo, fins i tot amb els qui pensen de manera diferent o amb els qui representen partits adversaris.

Ara com ara costa identificar polítics que, en comptes de dedicar temps i energies a desqualificar i desautoritzar els seus oponents, siguen capaços d’invertir aquestes mateixes energies imaginant, gestionant i forjant projectes creatius, innovadors i il·lusionants per al conjunt de la ciutadania. Mentre les diputades i els diputats es diuen fel els uns als altres, i ardorosament es tiren els trastos al cap en les Corts o en el Congrés, entre la gent corrent ja pràcticament ningú no confia que un dia hi puga emergir un líder amb capacitat per a fer catalitzar projectes concrets i necessaris que podrien, revulsius —per a bé— en la qualitat de vida de la gent. Posem per cas: el tren de la costa, per a connectar amb un mínim de decència ferroviària València —i el món!— amb pobles i ciutats com Gandia, Bellreguard, Oliva, Dénia, Xàbia, Pego, el Verger, Ondara, Gata, Teulada, Benissa, Calp, Altea, la Nucia, l’Alfàs, Benidorm, Finestrat, la Vila Joiosa, el Campello, Mutxamel, Sant Joan, Sant Vicent del Raspeig i Alacant. O el famós Corredor Mediterrani, que ens podria situar geoestratègicament en una situació comercial de privilegi en relació amb la resta d’Europa. O, a Alacant, la creació d’un gran complex cultural comprant al seu dia l’antic Cine Ideal per a fer-lo dialogar amb el Teatre Principal. O el vell i oblidat projecte de soterrar les vies del tren i reconvertir l’actual estació terminal en una estació de passada que puga connectar amb Benidorm pel nord, i amb Elx, Múrcia i Torrevella pel sud, de manera que tot l’espai actual de les vies i de l’estació —milers i milers i milers de metres quadrats al mateix cor de la ciutat!— podrien ser alliberats com a zona verda: per a projectar el Central Park —o el Hyde Park, com preferisquen— que la ciutat mereix i necessita. O...

No, no, no. D’aquesta classe de coses no parlen ja mai els polítics. Sembla que, recalcitrantment obsedits a fustigar els adversaris del partit d’enfront —no importa si des del Govern o des de l’oposició—, ses senyories hagen renunciat per sempre mai més a seduir, a proposar, a il·lusionar, a somniar. I és una llàstima. Perquè diria que una part important d’això que en diuen «la desafecció per la política» té l’origen, justament, en aquest fenomen de l’acritud i la crispació permanents: com també una part no menor de la preocupant inflació del neofeixisme populista s’alimenta de la podridura i la descomposició que sembla que s’està produint en «l’art i la ciència de la política». Més encara: trobe que la fartera que actualment produeix el martell tòxic de la cridòria política —tan barroera, insubstancial, vulgar i gratuïta— podria constituir una finestra d’oportunitats per a les alternatives que volgueren apostar per opcions constructivistes, amables, conciliadores, elegants, propositives; programàticament renuents al fang, la cridòria, l’insult, l’escarot i la misèria. Què passaria si des d’una determinada opció política o una altra s’aparcaren les diatribes contra els altres i, senzillament, els líders polítics es dedicaren en exclusiva a exposar serenament els propòsits de gestió, els projectes anhelats, els objectius il·lusionants, les accions per a les quals voldrien fer servir els càrrecs públics, les destinacions felices que voldrien atorgar als recursos pressupostaris?  

En termes de lingüística pragmàtica i tipologia textual se sap perfectament que els discursos polítics —com els articles d’opinió o els anuncis publicitaris— són textos essencialment argumentatius: perquè tenen com a finalitat «persuadir o convéncer» el públic destinatari d’una determinada cosa. I sí: és veritat que la desacreditació dels qui defenen la tesi contrària a nostra és una estratègia comunicativa d’eficàcia contrastada. Però... No l’única, per l’amor de Déu! Els camins de l’art de la seducció i de la persuasió són molt més rics que això! I algú els hauria d’ensenyar, als nostres polítics, que, més enllà de l’exabrupte, hi ha també, com a armes de seducció i persuasió, l’afabilitat, l’empatia, la vindicació de valors universals, la bonhomia, la simpatia; els arguments estadístics, d’autoritat, analògics, sapiencials, basats en exemples, d’enginy, d’experiència personal, etc.

Tot açò ve a col·lació perquè l’altre dia un amic em va voler explicar que, en la intimitat d’una conversa amical, va gosar aconsellar a un importantíssim polític del nostre rodal de món —amic de l’amic, ja s’entén: m’he proposat no citar-ne el nom—: «Per què no proves de somriure, alguna volta, quan puges a la tribuna d’oradors del Parlament? Relaxa’t, trau a passejar el seductor que portes dins. I somriu. Somriu! No sé per què has de parlar sempre com si t’hagueres engolit el pal d’una granera i estigueres cabrejat com una mona: amb el cul estret i la cara agra, repartint garrotades indiscriminadament! Prova-ho, home: demostra un dia que també saps ser comprensiu, afable i bona persona. Somriu. Somriu, xe! Però no amb ironia, ni fent escarafalls, ni amb aspror, ni amb cinisme: somriu amb honestedat, i veritat, i joia, i alegria. Ja veuràs quin colp d’efecte!» 

Seguisc l’actualitat política. Mire la televisió, sent la ràdio, tafanege vídeos en les xarxes socials. I constate que ni l’amic de l’amic, ni tampoc cap altre dels polítics protagonistes de la nostra contemporaneïtat mediàtica no fan mai cas del consell reportat per l’amic. I és una llàstima. Perquè estic convençut que el vell eslògan publicitari que la Generalitat Valenciana va impulsar allà per la dècada dels vuitanta o dels noranta del segle passat, «Millor amb un somriure», seria d’aplicació molt oportuna en aquest àmbit de les formes i les estratègies en la política actual. Tant és així que, justament per això, aquest article d’opinió que ben bé podria haver-se titulat «Contra l’acritud», s’ha acabat titulant «Millor amb un somriure»: per la confiança que potser hi guanyarà en capacitat de seducció, persuasió i convicció —o, senzillament, perquè m’agrada més observar la vida pels seus cantons bonics, esperançadors, humans.